EVA BACH - DISBARATS EMOCIONALS A PARLEM DE PEDAGOGIA

Algú em va dir és un enfado constructiu, és allò de dir prou, perquè potser encara som d’unes generacions que vam ser educades, i sobretot crec que a la facultat especialment, amb el rigor, en aquest cas amb el rigor pedagògic i amb el fonament. I crec que el tema de les emocions, el que ha passat és que és tan essencial, tan vital, tan important, tan necessari, l’hem amagat tant de temps que, quan ha sortit, s’ha convertit en un modus vivendi també, per què no dir-ho, no?

A part d’una cosa que ens toca a tots i que ens interpel·la a tots, perquè tots en sentim i no sabem què fer amb algunes d’elles, cadascú té els seus més i els seus menys amb les emocions. Però, a part de ser això, una cosa que està present constantment a la nostra vida i a la vida en relació, doncs s’ha convertit en una moda que dona per viure també. I llavors molta gent se n’ha posat a parlar-ne sense cap evidència i rigor científic.

A mi el que em preocupa és que volent fer el bé, fem mal, perquè les bones intencions mai són garantia que els resultats siguin bons, per molt bones que siguin les intencions... però hi ha molta gent que, amb molt bona intenció d’ajudar i d’ajudar-se estan fent coses que confonen a altres persones, a les famílies i als infants i els adolescents.

Com que són molts anys d’estudiar a fons les emocions, em va semblar que hi havia de posar una mica d’ordre i vaig estructurar aquest llibre amb tres parts. De fet, és un llibre molt curt, ràpid de llegir, amb capítols curts  que facilita la lectura.

Hi ha una primera part on parlo de 12 educacions emocionals o transmissions emocionals, perquè aquí també faig una diferència entre educació i transmissió. Encara que no hi hagi una educació voluntàriament orientada a les emocions, intencionada, sistemàtica i conscient, sempre hi ha una transmissió emocional en la relació mateixa. Evidentment en la relació educativa entre pares i fills, entre professorat i alumnat, entre iguals, amb els mitjans i la societat. Sempre que hi ha algun tipus de comunicació hi ha algun tipus de transmissió emocional. I aquesta transmissió és educativa o deseducativa, però hi és encara que no hi hagi voluntat d’educar.

En parlo de 12 que són absolutament desvirtuades, i n’hi ha alguna que potser ho és més. Potser la que se’n porta la palma és la “modo influencer”, que dic jo, que la deixo per al final, perquè agafa el pitjor de totes les anteriors. És com un circ non-stop 24 hores i allà hi trobes de tot, s’hi manifesta tot l’altre.

La “saltimbanqui”, que la Susana hi feia referència: et dediques a les emocions i un dia trobes algú en un acte acadèmic o de formació que diu: “que maco això de les emocions, és allò d’abraçar-se, cantar, ballar, tots ens estimem, abraçades de 6 segons...”. Com hem desvirtuat el que són les emocions perquè algú et vingui a dir això?

Llavors “saltimbanqui” és això: gent que vas a un curs o a una sessió o a una petita xerrada sobre emocions i sembla que tot comença i acaba experimentant emocions intenses en grup. I surts molt bé, perquè dius: “que bé, m’he abraçat, si m’ha vingut de gust...”. Però són impactes emocionals intensos que, si no es repeteixen, són efímers. I tampoc pots estar tot el dia saltant i ballant.

He trobat a faltar una mirada més profunda, o aquesta educació emocional tan de moda basada en positivitzar-ho tot. Sembla que la gent que pateix és perquè no sap explicar-se una història positiva. Però hi ha un camí emocional per arribar-hi, perquè tu ja ho saps racionalment, però el cos i les emocions et porten per un altre lloc. No és tan fàcil com “explica-t’ho bé i ja estaràs bé”.

Després hi ha una part amb 30 malentesos, confusions i alguns disbarats grossos sobre les emocions: 15 sobre les emocions i 15 sobre l’educació emocional. I finalment una tercera part amb 12 coses que crec que requereix una transmissió emocional saludable. El disbarat més gros és la gent que encara nega la rellevància de les emocions. Encara n’hi ha que diuen que és pseudociència, quan hi ha evidències de sobres que demostren com són de vitals.

Un altre disbarat és la gent que es dedica a l’educació i no vol saber res de les emocions. Això no és opcional: si et dediques a educar, t’has de cuidar emocionalment perquè impactes en els altres. 

També explico disbarats concrets, com aquell estudi del llapis a la boca. Sí, somriure pot influir en l’estat d’ànim, però no cura una depressió. No tot és “somriu i tot anirà bé”. Un altre disbarat és que canviant el pensament canviem sempre les emocions. No és cert. A vegades sí, però no sempre.

També critico la idea que les emocions sempre diuen la veritat. No sempre és així. Les hem de sentir, però no ens han de segrestar.  I aquesta idea que fer treball emocional et protegeix de tot. No. Som humans.

Al final, l’educació emocional no és només conèixer, expressar i calmar emocions, sinó també integrar-les, comprendre-les i fer-les font d’autoconeixement. El més important és treballar amb un mateix. Perquè si tu treballes amb tu, sabràs millor què fer amb els altres.

Una bona transmissió emocional ha de ser humanitzadora, amb cor, holística, un procés al llarg de la vida, centrada en actituds i orientada a la salut més que a la felicitat.

I acabo amb un desig: que les emocions siguin una riquesa i no un perill, que ens ajudin a connectar amb nosaltres mateixos i amb els altres, i que les posem al servei del tresor més gran de la humanitat, que és la infància.

_______________

Data de publicació: 21/4/2026